Heu pujat en catamarà? No? Si sou de les persones que us maregeu NO ÉS UNA BONA IDEA. Segurament us passareu tot el viatge tancats en un lavabo i traient el fetge per la boca.
Això és el que em va passar a mi aquest estiu quan vam anar a Tenerife a passar les vacances.
Una de les excursions era "a mar obert a veure els dofins i les balenes". Què guay no? Doncs no, de guay res, una merda punxada en un pal, això és el que va ser.
El meu fill va passar-se tota la nit en plan: vamos a ver las ballenas, vamos a ver las ballenas,... Jo ja estava de les balenes, sense sortir de l'hotel fins el monyo. El meu fill pot arribar a ser mooolt pesat.
Total, que arribem al port i una, que és una mica inculta en tot el que concerneix al mar i les seves coses, pensava que un catamarà només era una mica més petit que un ferri. I una porra!! Em trobo una cosa tipus velero però més robust. Sense velamen però que, en quant vaig pujar i vaig notar com es movia, SENSE SORTIR DEL PORT, ja em va agafar de tot. A tot això, el meu fill no parava quiet.
Arriba el moment de la veritat. El vaixellet, ple de gent, comença a sortir cap a mar obert. Ai Déu! Encara no vam deixar de veure el port i jo ja estava posant-me verd. A sobre feia una mica de mala mar i el barquito no deixava d'anar amunt i avall, amunt i avall. I, amb ell, el meu estòmac.
El meu fill em diu: mama, em penso que m'estic marejant. I jo li dic: res fill, tu mira a l'horitzó igual que fa la mama. Ja... la mama ho feia, però no li estava servint d'una puta merda!
Total, que no sé quan ni com, em trobo a dintre un lavabo potant como si no hubiese un mañana. I, a sobre la llum era d'aquestes que s'apaguen soles quan porten una estona enceses i havia d'estar tota l'estona donant-li al maleit botonet perquè jo no deixava de tenir basques i quan s'apagava el llum i em donaven ganes de vomitar no recordava si la tapa del water estava baixada o no. ¡Vamos un horror!
A tot això començo a sentir cops a la porta (ja no sé quan temps portava dintre). Obro i, amb la meva cara d'enciam pansit veig un homenet vestit com de mariner de pel·licula italiana i així, com de molt lluny sento que em diu alguna cosa com: señora, es mejor que salga a que le de el aire a la otra parte del barco. Además debe dejar el lavabo libre para otras personas que lo necesiten. En aquell moment veig, darrera el marinerito una parella que s'estaven devorant literalment i em va donar tal angunia que li vaig dir: hay lavabo allí? I ell em diu no señora, allí no. Ah no? Pues aquí me quedo! Li tanco la porta als nassos i continuo potant tant a gust.
A fora, jo no sabia que el meu marit estava fent d'infermer del meu fill que estava tant verd com jo però en petit.
Al final, quasi em treuen a rastres de dintre del lavabo i em porten a la part del darrera, on estava el meu fill estirat en un banc i el meu marit fent-li aire amb alguna cosa. I així les coses, arribo jo, verde que te quiero verde, carregada amb una bossa negra s'escombraries industrial (que dic jo si no tenien més petites o es que veient-me la cara van suposar que l'ompliria massa ràpid i van preferir donar-me-la més gran).
El meu fill, que ja estava més recuperat va començar a dir: mama, que vienen los delfines, que vienen los delfines. I jo, més morta que viva vaig pensar: que le den por culo a los delfines, que yo me quiero bajar. O sigui, que ni vaig veure dofins, ni balenes ni l'acantilat dels gegants. Mentida, ho vaig veure tot per les fotos que havia tret el meu marit. Menys mal!