NO VAL LA PENA QUE AGAFIS L'ASCENSOR!

Tal i com el titol del blog suggereix, a mi em passa de tot. A vegades coses simpàtiques i a vegades no tant.

El que escriuré en aquesta entrada no em va passar a mi sinò a una companya de feina, es clar que jo, com sempre, vaig estar en el "fregao". 

Fa un parell de mesos, i en un dia particularment calorós d'aquest estiu passat, la meva companya es posa pesada amb que vol baixar una caixa de paper en l'ascensor de les oficines encara que jo li dic que no és gens fiable. 

He de dir que on treballo, només hi ha una planta, per sobre de la planta baixa però hi ha un ascensor per si ve algún usuari amb cadira de rodes. Aquest ascensor és totalment inútil i ple de sorpreses (no puja quan ho necessitem, se't tanquen les portes sense que tinguis temps ni de sortir, et quedes atrapat quan no t'ho esperes,...) per la qual cosa, si vingués algún usuari amb cadira de rodes, jo sóc més partidària de pujar-lo a collibè que deixar-lo pujar en l'ascensor.  

Però aquesta noia, que acabava d'entrar a treballar amb nosaltres, encara no havia provat alguna de les seves "manies", tot i què jo l'havia avisat de totes. Total que, sense que jo ho sàpiga, ella s'obstina en baixar una caixa plena de papers en l'ascensor i, una mica més tard sento: Looouuuuurdeeeeessssss! Així, com molt fluixet. Coi... d'on ve la veu? Surto a fora del despatx i no veig a ningú. Torno a entrar i torno a sentir el mateix: Looouuuuurdeeessss! Cullons! D'on coi ve la veu?  Torno a sortir i crido: hooolaaa? Qui em crida? 

Llavors sento una veueta a dintre l'ascensor que em diu: hooolaaaa, que m'he quedat tancada i l'ascensor no em fa cas quan premo el botó per a què s'obrin les portes. 

La mare que la va parir! Resulta que l'ascensor se l'havia empassat i encara no li donava la gana d'escopir-la. 

- A veure Marta... no t'he dit més d'una vegada que no val la pena que agafis aquesta màquina del dimoni? Que té vida pròpia i fa el que li surt del potorro?

- No ho faré més però treu-me d'aquí que fa molta calor!

- Mecagontoloquesemenea!! Ara he de fer memòria de on es guarda la merda de la clau d'emergència per a obrir el puto ascensor. Espera... no et posis nerviosa que me'n vaig però torno de seguida!

- Nooooo. Queda't amb mi que no vull estar sola. 

- Marta... si em quedo amb tu no puc buscar la clau i no et podré treure. 

Total, que amb els nervis i els crits de la tancada, impossible recordar on estava la maleïda clau i, al final vaig haver de cridar el tècnic que, sabent com se les gastava el nostre ascensor, normalment venia de seguida. I així va ser també aquesta vegada. 

A tot això jo, des de fora preguntant-li tota l'estona  si estava be i si feia molta calor allà dintre fins que, a una de les tropocientas vegades que li pregunto si fa calor em diu: 

- Collons Lourdes! No, no estic be, m'estic rostint com un pollastre per la qual cosa, com pots imaginar-te, SI, FA MOLTA CALOR!!

Vaig musitar un perdó en pla fluixet i em vaig quedar fent-li companyia mentre venia el tècnic. 

El que no esperàvem veure, ni el tècnic (que per poc es pixa allà mateix) ni jo, quan obrim la porta, és a una Marta asseguda a sobre de la caixa de papers, en la posició de la flor de loto, amb els ulls tancats, suant com si acabés de sortir de la dutxa i entonant, com si fos un mantra: "Mmmmmmmmmmmmm, tot sortirà be Marta. Tu tranquila. Mmmmmmmmm, tot sortirà be Marta. Tu tranquila".  

Aquesta anècdota va donar molt de sí durant moltes setmanes (i jo diria que, fins i tot mesos). Ara, això sí. Mai més va tornar a agafar la màquina de l'infern, com l'anomenava ella.