Heu pujat en catamarà? No? Si sou de les persones que us maregeu NO ÉS UNA BONA IDEA. Segurament us passareu tot el viatge tancats en un lavabo i traient el fetge per la boca.
Això és el que em va passar a mi aquest estiu quan vam anar a Tenerife a passar les vacances.
Una de les excursions era "a mar obert a veure els dofins i les balenes". Què guay no? Doncs no, de guay res, una merda punxada en un pal, això és el que va ser.
El meu fill va passar-se tota la nit en plan: vamos a ver las ballenas, vamos a ver las ballenas,... Jo ja estava de les balenes, sense sortir de l'hotel fins el monyo. El meu fill pot arribar a ser mooolt pesat.
Total, que arribem al port i una, que és una mica inculta en tot el que concerneix al mar i les seves coses, pensava que un catamarà només era una mica més petit que un ferri. I una porra!! Em trobo una cosa tipus velero però més robust. Sense velamen però que, en quant vaig pujar i vaig notar com es movia, SENSE SORTIR DEL PORT, ja em va agafar de tot. A tot això, el meu fill no parava quiet.
Arriba el moment de la veritat. El vaixellet, ple de gent, comença a sortir cap a mar obert. Ai Déu! Encara no vam deixar de veure el port i jo ja estava posant-me verd. A sobre feia una mica de mala mar i el barquito no deixava d'anar amunt i avall, amunt i avall. I, amb ell, el meu estòmac.
El meu fill em diu: mama, em penso que m'estic marejant. I jo li dic: res fill, tu mira a l'horitzó igual que fa la mama. Ja... la mama ho feia, però no li estava servint d'una puta merda!
Total, que no sé quan ni com, em trobo a dintre un lavabo potant como si no hubiese un mañana. I, a sobre la llum era d'aquestes que s'apaguen soles quan porten una estona enceses i havia d'estar tota l'estona donant-li al maleit botonet perquè jo no deixava de tenir basques i quan s'apagava el llum i em donaven ganes de vomitar no recordava si la tapa del water estava baixada o no. ¡Vamos un horror!
A tot això començo a sentir cops a la porta (ja no sé quan temps portava dintre). Obro i, amb la meva cara d'enciam pansit veig un homenet vestit com de mariner de pel·licula italiana i així, com de molt lluny sento que em diu alguna cosa com: señora, es mejor que salga a que le de el aire a la otra parte del barco. Además debe dejar el lavabo libre para otras personas que lo necesiten. En aquell moment veig, darrera el marinerito una parella que s'estaven devorant literalment i em va donar tal angunia que li vaig dir: hay lavabo allí? I ell em diu no señora, allí no. Ah no? Pues aquí me quedo! Li tanco la porta als nassos i continuo potant tant a gust.
A fora, jo no sabia que el meu marit estava fent d'infermer del meu fill que estava tant verd com jo però en petit.
Al final, quasi em treuen a rastres de dintre del lavabo i em porten a la part del darrera, on estava el meu fill estirat en un banc i el meu marit fent-li aire amb alguna cosa. I així les coses, arribo jo, verde que te quiero verde, carregada amb una bossa negra s'escombraries industrial (que dic jo si no tenien més petites o es que veient-me la cara van suposar que l'ompliria massa ràpid i van preferir donar-me-la més gran).
El meu fill, que ja estava més recuperat va començar a dir: mama, que vienen los delfines, que vienen los delfines. I jo, més morta que viva vaig pensar: que le den por culo a los delfines, que yo me quiero bajar. O sigui, que ni vaig veure dofins, ni balenes ni l'acantilat dels gegants. Mentida, ho vaig veure tot per les fotos que havia tret el meu marit. Menys mal!
Una vegada acabada l'odissea pel mar i, una vegada que els meus peuets van tocar terra, el mareig va desaparèixer com si mai hagués existit. Tócate los huevos Maripili!!