El fet d'escriure aquestes últimes entrades amb l'experiència d'aquesta amiga, m'ha fet pensar en les relacions de parella. Si pensem be, no deixen de ser una mica estranyes, no?
Fixem-nos en aquestes dos persones que son de mons diferents: ell amb bastant poder econòmic, ella mileurista, ell un alt executiu d'una gran empresa, ella una administrativa d'una empresa petita, ell nascut a la part alta de Barcelona, ella nascuda al peu de la Rambla. La veritat és que son diferències bastant notables. Però la vida té aquestes coses. Té la capacitat d'actuar de motu propi i acaba ajuntant-los, ni que sigui per un breu període de temps.
Amb quina finalitat? No se sap. En un principi semblava que tot anava de conya. S'agradaven, se sentien cómplices, semblava que tenien moltes coses en comú (encara que no es coneixien en persona) i, de cop i volta, com per art de màgia, ja no tenen en comú res del que pensaven que tenien.
Un home atractiu de 5o anys, fet i dret, com es diu, passa de ser el tío més romàntic i sensual del món a ser un zopenco. I ella, una dona de la mateixa edat, també atractiva, passa de ser una persona tranquila i sensata a ser una papallona encandilada per un llum brillant. No deixa de ser curios.
Jo mateixa... Vaig tenir un novio del que estava perdudament enamorada i amb el qual pensava estar tota la vida. Un noi que m'havia dit que m'estimava milers de vegades però que, de cop i volta, fa tal canvi que passa de ser un home enamorat a un home gelós, mentider i que no em deixava gairebé ni vestir sense que ell em donés el vist i plau. Recordo perfectament una nit de fi d'any en què no vam sortir junts perquè ell no consideraba apropiada la roba que portava i em va dir que si no en canviava no sortia amb ell. PERDONA??? Avui li hagués donat una patada en salva sea la parte i hagués marxat sola però llavors, com que no em va donar la gana de canviar-me, em vaig quedar sense sortir. Perquè, no només em va deixar fora del joc sinò que em va prohibir que sortís amb les meves amigues sota l'amenaça de que si ho feia, em deixava i, en aquell moment, amb 18 anyets, la meva por més gran era que em deixés per una altra i el cabrón ho sabia.
Doncs després d'això, encara vaig aguantar 2 anys més fins que, en un dels seus arranques de gelosia em va donar una pallissa i em va enviar a l'hospital amb commoció cerebral i contusió cranial. Bonic eh? I això venint de l'home que se suposa que t'estima.
A més, ara que poso en conjunt les dos experiències (la recent de la meva amiga i l'antiga meva) no deixa de ser curios que hagin estat els homes els que fan un gir del seu caràcter a pitjor, no? El meu ex novio pasa de ser un home enamorat a fer-me mal físicament i l'home que coneix la meva amiga a través de la pàgina de contactes passa de desitjar-la i voler estar amb ella a ignorar-la completament. I això sense que sapiguem els motius perquè la majoria dels homes són incapaços d'expressar el que senten de veritat. A veure... en el cas de la meva amiga, no és més honest i sincer dir-li que s'ho ha repensat i no vol tenir relació? Home, a ella no li agradarà, segur, sobretot després de tant whatssap pujadet de to però és una dona i ho assumirà. No es morirà per això. Doncs no. Sota algunes mirades masculines, és millor acollonir-se (si és que ho està) i ignorar-la com si no existís deixant que ella es cansi d'intentar saber què collons li ha passat.
Això és igual que quan portes vivint en parella (casat o no) 20 anys i, de sobte i quasi sense adonar-te'n trobes que ja no vols estar amb ell (o ella). Que, el que abans es tirés un pet davant teu no t'importava (per allò de que és algo fisiològic) i ara et repugna. Que, el que abans es passegés nu per la casa ho trobaves fins i tot agradable i ara t'has de mossegar la llengua per no dir-li que faci el favor de sortir de la dutxa vestit.
Què fa, en aquest últim cas, que l'amor de 20 anys s'acabi? Personalment crec que, el que més mal fa a una parella és la falta de comunicació i després la rutina. La primera cosa, acaba fent que un dels dos o els dos, deixin de confiar, se sentin vulnerables i que un dels dos, normalment la dona, cregui que si el seu marit no parla amb ella de coses important o no tant importants és perquè ella no val la pena ja que el que diu no és interessant. La segona cosa fa que t'avorreixis amb la teva parella. És tot tant predecible que ja no hi ha lloc per a la sorpresa.
Si li preguntem a un home la seva percepció del que més mal fa a la parella, és possible que la majoria diguin: la falta de sexe. El que sembla que alguns homes (gràcies a Déu no tots) no entenen, per molt que se'ls expliqui és que, a una dona que no es pot comunicar amb la seva parella i que, per tant perd la confiança d'exposar-se davant d'ella, li és gairebé impossible tenir relacions sexuals ja que, el fet de tenir sexe amb aquesta persona, no deixa de ser una exposició: del seu cos, del seu desig, dels seus sentiments.
Avui dia, en qüestions sentimentals, les dones estem molt més alliberades que fa 20 anys però, tot i així, normalment, som les dones les que acabem sentint-nos malament si la nostra parella no ens parla o les que ens sentim inferiors si veiem que no tenim tema de conversació quan, a la millor, si la nostra parella no ens parla és simplement perquè no vol parlar amb nosaltres, no perquè no ens ho mereixem i que, si no tenim tema de conversació amb la nostra parella, segurament és perquè fa tant de temps que la nostra parella ha deixat de compartir amb nosaltres que, finalment, els dos ens hem quedat sense temes per poder compartir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario